En el año 2010 el diario El Punt Avui nos dedicó un artículo con motivo del centenario de Bolibar. Destacan en él la capacidad de evolucionar de Ferretería Bolibar sin perder la esencia del servicio, clave para su supervivencia. El negocio, además, llega a la tercera generación y encara el futuro con optimismo (texto en catalán).
Poques famílies a Barcelona han assistit a l’evolució social i econòmica de la ciutat des d’una talaia tan privilegiada. Tant la gerent de la ferreteria Bolibar de la Rambla de Catalunya, Bruna Bolíbar, tercera generació de la família, com el seu venerable, però lúcid pare, Jordi Bolíbar, encara en actiu, celebren aquests dies el centenari de la fundació de la societat.
Fundada per Santiago Bolíbar per vendre accessoris per a fuster en l’època convulsa de la guerra d’Àfrica i la Setmana Tràgica, l’establiment acumula vicissituds que inclouen la Guerra Civil, moment en què va funcionar sota el control del Comitè de Control Obrer, que pagava els sous tot i que de feina més aviat n’hi havia poca. La postguerra i l’autarquia van fer que la recuperació fos dura, perquè no hi havia subministraments i el gruix del mercat era estraperlo, comenta Bolíbar, que es va fer càrrec del negoci cap al 1946 i que el va obrir al comerç amb l’exterior aprofitant l’època del desarrollismo. Tot això queda lluny, i Bruna Bolíbar constata fins a quin punt s’ha canviat, començant per la clientela. «Ara tenim des del professional o el particular que busquen gènere concret fins als turistes atrets pels ornaments modernistes».
Temps enrere, havien donat servei als ebenistes amb productes ara introbables com un tipus de cola que calia escalfar al bany maria, han venut parament de la llar, electrodomèstics i fins i tot joguines. Any a any, Bolibar s’ha adaptat als nous temps, però també ha assistit a la desaparició «d’oficis, estris i la terminologia que els acompanya», assenyala la gerent, que des dels 90 ha impulsat la informatització de la botiga i que és l’artífex del pla d’expansió del negoci. «D’algunes feines, com els mobles a mida, els fonedors, la marqueteria, només en queden representants escadussers» lamenta. L’anecdotari és extens. Jordi Bolíbar evoca la visita d’uns turistes provinents del Golf Pèrsic, que buscaven el guarniment per a una porta de roure que s’intuïa de molt valor. «Després de molta estona de triar manetes, picaportes i altres ornaments, i quan ja semblava feta la comanda, un d’ells va recordar que la porta tenia dos cantons, i aleshores van duplicar l’encàrrec», recorda enriolat.
Amb tot, ells continuen fidels al mínim detall i aporten el valor afegit de l’assessorament, «que en segons quins materials i productes és imprescindible, perquè els detalls són importants», i encara tenen taller on, per exemple, es poden reproduir amb tota fidelitat i de manera artesanal manetes per a una calaixera centenària.
Entre els reptes de futur, per a la gerent hi ha la superació de la crisi de la construcció, que els ha afectat «de ple», però que, confia, serà també una crisi de valors que contribuirà a fer que hi hagi un «canvi radical en la manera de funcionar».
Tot s’ha accelerat. A Bolibar «es treballa el doble que fa dos anys per guanyar força menys». Internet, l’entrada del producte xinès, que en principi va esgarrapar bàsicament quota de mercat en la gamma baixa, però que alhora va adquirint qualitat, són proves que cal superar per tirar endavant el negoci en un entorn competitiu.
Sigui com sigui, Bolibar continuarà «obrint portes», com diu l’encertat eslògan del seu centenari. Que sigui per molts anys.
Sin comentarios