En este artículo de El Periódico, publicado en el año 2013, se ve destacada nuestra larga trayectoria como empresa especializada en el mundo de los metales y la capacidad de Bolibar de ir superando adversidades a lo largo de su historia, así como la importancia que han tenido los metales a lo largo de la historia y en la actualidad (texto en catalán).
Som en les coses. I són les coses les que ens han fet com som. La mà de l’home no es va fer únicament per acariciar ni per comptar amb els dits.
Sense mà – i probablement sense el famós i esplèndid polze oposable – el món no seria com és avui. La mà humana ha servit per abatre peces de caça i per extreure les hortalisses de la terra. Sense la mà humana no s’haurien construït les cases del foc ni s’hauria fet tornar els cossos morts als inferns. Per a tot això les mans de l’ésser humà van buscar nous metalls més durs i resistents dels quals van sortir l’espasa i l’elm, el clau i la frontissa, l’eix del carruatge i el collar de la dona estimada.
La ciutat ha acabat vençuda pels plàstics, però en alguns llocs se sent encara el xerric de la serra que talla els metalls com ho va haver de fer en temps passats en qualsevol farga. Fins fa molt poc, en un dels carrerons que van des de Fontanella a Condal encara existia el taller dels Mora, sens dubte la fàbrica metal·lúrgica més cèntrica de la ciutat. Però avui el vertader temple que rendeix culte als metalls és una botiga magnífica anomenada Bolibar, que està situada a la cantonada de Consell de Cent i Rambla de Catalunya.
De tant en tant m’entretinc als aparadors de Bolibar amb la mirada medieval i arqueològica de conèixer quines són les petites peces del nostre benestar. Però el que més m’excita la curiositat són les paraules del metall menut, verdaders caramels per ser pronunciats en la soledat: tiradors, passamans, golfos, ulls de pany, manetes i manovelles, rivets, florons, femelles i claus de ganxo. Assisteixo a una de les cerimònies comercials de Bolibar. El venedor Joan Colomé atén un client. En aquesta botiga els clients no venen tant a comprar com a confessar les seves necessitats. Només els molt experts es poden limitar a sol·licitar del personal una maneta de porcellana de Sevres i prou. La majoria de les persones que s’acosten al taulell intenten desenvolupar una detallada relació del que creuen necessitar, però ignoren el nom de les peces. «Jo el que vull és treure el dosser d’un llit i rematar els espàrrecs de fusta amb una esfera de llautó» diuen. Uns espàrrecs de fusta! Meravellosa metàfora en aquest santuari de l’artesania aplicada, allò que els anglesos de principis del XX en deien Arts & Crafts.
L’espècie humana ha descobert els secrets de la mineria i ha fos els metalls per a coses tan diferents com un carro blindat o un anell de compromís. Però, en el transcurs dels segles, gent com els Bolíbar han anat construint un món més sòlid. Un cop a casa, encara seduït per les innombrables peces d’aquest gran magatzem de recursos, no em puc treure de la imaginació la quantitat de petits metalls que sostenen la meva taula, que fan girar les portes sobre les seves frontisses o que simplement mantenen la meva feble cadira amb la fortalesa dels trons imperials. Amb el temps tot s’haurà rovellat, és cert. Però sense aquests prodigis de l’enginyeria domèstica acabaríem vivint en un núvol i no hi hauria res sòlid a què poguéssim agafar-nos. Ara que fins i tot les monedes comencen a desaparèixer, és sens dubte a Bolibar on es troba el gran exemple de com superar les crisis.
Sin comentarios